dissabte, 17 d’abril de 2010

El Periòdico, 12-4-10: Per un equilibri territorial millor (Editorial)

 

Un país equilibrat hauria de tenir una proporció ajustada entre la concentració humana que es dóna a les capitals i l’ocupació necessària del territori que ofereix una imatge de desenvolupament sostenible. Encara més si es tracta d’un país de petites proporcions, com Catalunya. Les diverses circumstàncies històriques han propiciat una urbs –amb el seu entorn metropolità– de gran calibre i, en canvi, unes regions que es debaten entre la pugna econòmica i social que mantenen amb la capital i la progressiva desertització en segons quines àrees, especialment a la zona del Pirineu, a la Terra Alta i el Priorat, o a la Conca de Barberà, Urgell i la Segarra.


La xarxa de comunicacions i la nova oferta ferroviària propicien i propiciaran, segurament, un equilibri territorial que, sense arribar
a ser aquella utòpica Catalunya-Ciutat que pretenia Eugeni d’Ors a principis del segle XX (amb una Barcelona hegemònica, però amb centres culturals i econòmics atractius i entrellaçats), serà beneficiosa per a un desenvolupament més harmònic, amb especial èmfasi en ciutats alternatives allunyades de l’urbs. No obstant, en aquest panorama subjauen dues dades de gran interès: l’envelliment progressiu de la població i, al mateix temps, el seu augment notable en xifres totals. Ja queda molt lluny la Catalunya del Som 6 milions. Avui, superem en un milió i mig aquest nombre mític, gràcies a un lleu repunt de la natalitat que va baixar a principis dels anys 90 del segle XX i, de manera especial, a causa del notable flux immigratori.


En aquest panorama, es percep una important pèrdua de vitalitat en nombrosos pobles de la Catalunya rural que es queden sense nens i, en conseqüència, sense futur o amb un demà maquillat i fals, basat –amb optimisme– en la seva conversió en localitats de segona residència. Es podria dir que és un cant trist i elegíac, continuat, per un tipus de vida en franca regressió. Però queden solucions, sempre imaginatives, perquè el procés no vagi en augment. Passen necessàriament per incentius de tot tipus i per la pedra de toc de l’educació. Si les escoles es mantenen dempeus, en un programa d’eficiència excel·lent com el de les Zones d’Educació Rurals, si se segueixen exemples de potenciació col·lectiva com el de Mura, si s’aposta des de les institucions per un país més equilibrat, encara hi ha esperança contra la despoblació a pagès.